Darrere del paraigua: els secrets de Cantant sota la pluja
Quan pensem en Cantant sota la pluja ( Singin’ in the Rain ), la memòria evoca Gene Kelly cantant i ballant sota un xàfec. Aquest 2026 es commemora el 75è aniversari del seu rodatge i, com va explicar el comentarista cinematogràfic des de 1994 i tècnic de comunicació de l’Ajuntament de Matadepera Albert Beorlegui en la seva conferència sobre el film, sota aquesta escena vitalista s’hi amaga una paradoxa: la pel·lícula va néixer en un Hollywood en crisi i al principi va quedar sempre a l’ombra d’altres títols.
Beorlegui hi introdueix un matís clau: «Una cosa és que sigui el millor i l’altra cosa que sigui el més estimat.» Tot i que potser existeixen musicals tècnicament més perfeccionats, el ponent defensa que aquesta obra encapçalaria el rànquing emocional de la història, i definia l’escena sota la pluja com una d’aquelles que «en el fons et reconcilien amb el cinema si després de veure pel·lícules dolentes tornes a veure aquesta escena». En la seva estrena, però, va viure a l’ombra d’ Un americà a París (1951), i fins i tot el seu codirector, Stanley Donen , la va qualificar el 1969 de «molt dolenta» i «terriblement sentimental» —unes paraules que, segons ironitzava Beorlegui, només s’expliquen si Donen devia tenir un mal dia, ja que avui continua sent «un dels grans monuments» del cinema.
1. Un Hollywood contra les cordes
Per desxifrar qualsevol obra artística, recordava Beorlegui, «hem d’entendre el context històric, social i cultural del moment». Als inicis dels anys cinquanta, la indústria del cinema nord-americà va patir quatre sotracs simultanis que expliquen l’ambient en què es va gestar el film:
- El final del monopoli (1948): El Tribunal Suprem va obligar els grans estudis a desprendre’s de les seves sales de cinema, trencant el control de producció, distribució i exhibició i iniciant la decadència del Hollywood clàssic.
- La competència de la televisió: El conferenciant va qualificar la petita pantalla d’«infernal invent». En set anys l’assistència setmanal als cinemes va caure de 90 a 16 milions d’espectadors i en tres anys van tancar 3.000 sales als Estats Units, empenyent els estudis cap als grans espectacles panoràmics.
- La «caça de bruixes»: La persecució anticomunista impulsada pel senador Joseph McCarthy i el Tribunal d’Activitats Antinord-americanes —que Beorlegui va definir com «un dels episodis, diguem-ne, més foscos, més tenebrosos de la història recent nord-americana»— va enverinar els ambients cinematogràfics.
- Guerres internes a la MGM (1950–1951): Enmig del pànic, l’estudi més poderós de Hollywood va viure la destitució del seu cap històric, Louis B. Mayer .
2. Una cançó reciclada i un productor al comandament
Un altre secret revelat per Beorlegui trenca un mite molt estès: la cèlebre cançó no es va compondre per a Gene Kelly. Amb l’arribada del cinema sonor el 1927 , Hollywood va «vampiritzar» el talent dels teatres de Broadway, entre els quals el lletrista Arthur Freed i el compositor Nacio Herb Brown . El seu tema Singin’ in the Rain va debutar el 1929 a The Hollywood Revue i ja havia aparegut en set pel·lícules anteriors .
Aquesta trajectòria serveix al conferenciant per subratllar una regla bàsica de Hollywood: a Europa pesa més el director, però «el màxim responsable d’una pel·lícula a Amèrica sempre és el productor» —motiu pel qual, com recordava, l’Oscar a la millor pel·lícula se l’emporta el productor, i no el director. Arthur Freed , que des d’ El màgic d’Oz (1939) dirigia dins la MGM la seva pròpia unitat creativa ( The Freed Unit , responsable de 46 grans musicals), tenia 56 anys i acabava de guanyar l’Oscar per Un americà a París . Tal com va relatar Beorlegui, va voler fer-se «una mica d’autohomenatge» sense rodar una biografia: va encarregar als guionistes Betty Comden i Adolph Green ( Un dia a Nova York ) una història de ficció independent per encaixar-hi les seves cançons.
