Giacomo Puccini: L’última llegenda de l’òpera italiana

L’Aula d’Extensió Universitària de Molins de Rei ha tingut el privilegi de comptar amb la presència de Joan Vives, flautista, divulgador musical i veu emblemàtica de Catalunya Música, per endinsar-nos en la figura de Giacomo Puccini (1858-1924). Sota el títol «L’última llegenda de l’òpera italiana», Vives ens va oferir un retrat vibrant del compositor que va marcar el final d’una era daurada i l’inici d’un nou paradigma comunicatiu.

Un canvi de paradigma

La mort de Puccini el novembre de 1924 a Brussel·les coincideix, amb només dues setmanes de diferència, amb les primeres emissions de Ràdio Barcelona. Aquest fet no és només una anècdota; simbolitza el pas d’un món on la música s’havia d’anar a buscar als teatres o a les esglésies, a un on la tecnologia la portava directament a les llars. Puccini va ser l’últim compositor que va poder viure com una autèntica «estrella del rock», acumulant una gran fortuna que li permetia gaudir de luxes com els cotxes de carreres, una de les seves grans passions.

La nissaga de Lucca i el caràcter del «trapella»

Puccini no va néixer del no-res; provenia d’una nissaga de músics de Lucca que es remuntava a quatre generacions de mestres de capella i organistes. Malgrat aquest llegat, el jove Giacomo era conegut com un caràcter indomable i «trapella». Vives va recordar amb humor com, de nen, arribava a robar tubs petits de l’òrgan per vendre’ls i comprar tabac, una addicció que l’acompanyaria tota la vida —arribant a fumar quatre paquets diaris— i que acabaria provocant-li el càncer de gola fatal.

L’alquímia musical: El «Dream Team»

L’èxit de Puccini es va fonamentar en una síntesi perfecta de tres tradicions: la bellesa melòdica del bel canto italià, la profunditat orquestral i el leitmotiv de Wagner i l’elegància i cura pel detall dels francesos. Aquesta fórmula va assolir la seva màxima expressió gràcies al seu «Dream Team»: els llibretistes Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, i el poderós editor Giulio Ricordi.

D’aquesta col·laboració van sorgir obres immortals que Vives va desgranar amb passió:

• Manon Lescaut: El seu primer gran triomf, on ja es percep la influència de la literatura francesa.
• La Bohème: Una crònica costumista i emocional sobre la fragilitat de la vida i l’amor dels joves artistes a París.
• Tosca: Un drama polític i passional situat a la Roma del 1800, ple de realisme i crueltat.
• Madama Butterfly: L’obertura cap a l’exotisme oriental, una història de desamor i xoc cultural que encara avui ens colpeix.

El silenci final i «Turandot»

La conferència va cloure amb Turandot, l’òpera que Puccini va deixar inacabada. Ambientada en una Xina llegendària, l’obra és un desplegament de modernitat sonora que el mestre no va poder culminar a causa de la seva mort a Brussel·les. L’escena final, completada per Franco Alfano, ens recorda que, amb Puccini, l’òpera italiana va tancar el seu gran llibre d’or.

Joan Vives ens va convidar a escoltar Puccini amb orelles noves, recordant que, més enllà de les modes escenogràfiques actuals, la seva música té el poder de convertir la nostra ànima en «plastilina» i fer-nos vibrar amb la mateixa intensitat que fa cent anys.