L’enigma del 23-F: Tres cops d’estat en un

Avui hem tingut el plaer de rebre al catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, Andreu Mayayo, per parlar sobre un dels moments més decisius i misteriosos de la nostra història recent: l’enigma del cop d’estat del 23 de febrer de 1981.
A continuació, us presentem els punts clau de la seva fascinant exposició:

1. Els paranys de la memòria i la ficció El professor Mayayo ha començat desmuntant un mite molt estès: la idea que molts espanyols van veure en directe per televisió com el tinent coronel Tejero entrava al Congrés dels Diputats. La realitat és que la televisió no ho va retransmetre en directe; les famoses imatges de Tejero disparant no es van emetre fins a l’endemà a la tarda per ordre d’Adolfo Suárez. Mayayo ens ha advertit sobre com la nostra memòria reconstrueix els fets i com de fàcilment ens deixem influir per pel·lícules, minisèries o falsos documentals (com Operación Palace de Jordi Évole), que sovint acaben substituint la veritat històrica en l’imaginari col·lectiu.
2. El context: Un 1980 al límit Per entendre per què es va produir el cop, cal situar-se a l’any 1980, un període d’extrema dificultat per a la jove democràcia espanyola. El país patia una fortíssima recessió econòmica (amb una inflació que havia arribat gairebé al 26% i un atur que es va multiplicar per quatre) i una onada de terrorisme brutal per part d’ETA, amb un mort cada tres dies. Tot això, sumat a la debilitat i fragmentació del partit del govern (UCD) i a les tensions per qüestions com el divorci o el procés autonòmic d’Andalusia, va crear un clima asfixiant on diversos sectors (inclosos empresaris i periodistes, l’anomenada «trama civil») demanaven un «cop de timó».
3. Un cop «tres en un» El gran enigma del 23-F és que no va ser un sol moviment unificat, sinó que amagava tres visions o projectes diferents sota una mateixa acció:

• El cop de Tejero: Buscava tornar a l’esperit del 18 de juliol del 36. Volia una dictadura militar pura i dura, rebutjant tant la democràcia com la monarquia (considerava el rei un traïdor).
• El cop de Milans del Bosch: Inspirat en la dictadura de Primo de Rivera de 1923, volia eliminar la democràcia però mantenint la figura del rei.
• El cop d’Armada (el veritable protagonista): Inspirat en la instauració de la V República Francesa per De Gaulle el 1958, el general Armada volia fer un «cop de timó». El seu pla era liderar un govern de concentració format per civils i militars (incloent-hi membres de partits d’esquerres com els socialistes) per restablir l’autoritat sense carregar-se completament l’estructura institucional, sempre sota la protecció de la Corona.
• 

1. Qui va fer fracassar el cop? El mateix Tejero Una de les grans revelacions de la xerrada ha estat entendre per què va fallar tot. Curiosament, no va ser l’oposició política, sinó el mateix Tejero. Quan Armada va arribar al Congrés per oferir-se com a president d’aquell «govern de concentració», li va confessar a Tejero que cap dels militars colpistes (com Milans del Bosch) tindria cartera ministerial. Tejero, incapaç d’entendre i acceptar una solució política que no fos exclusivament militar, es va negar a obeir-lo i no el va deixar dirigir-se a l’hemicicle. Com diu Mayayo, Tejero va frustrar el veritable cop d’estat d’Armada.
2. El paper del Rei i l’ombra internacional Un altre punt de gran interès ha estat el paper del rei Joan Carles I. Segons Mayayo, és evident que el rei sabia que aquell dia passaria alguna cosa, igual que ho sabien els Estats Units, que aquell mateix matí havien posat les seves bases militars a Espanya en alerta màxima. Quan l’opció d’Armada va fracassar per la tossuderia de Tejero, el rei va emetre el seu famós discurs televisiu per ordenar la retirada dels militars sublevats i evitar un bany de sang.
3. Les tres grans conseqüències Finalment, la resolució d’aquesta crisi va deixar tres impactes profunds en la societat espanyola:
4. Reforçament de la figura del rei, que va quedar blindada com a garant i salvador de la democràcia.
5. L’ingrés immediat d’Espanya a l’OTAN, assegurant l’alineació d’Espanya amb el bloc occidental en plena Guerra Freda.
6. La frenada del procés autonòmic, mitjançant l’aprovació de la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), per intentar apaivagar els temors de la dreta i l’exèrcit a que «Espanya es trenqués».
   Reflexió final: L’historiador ha tancat la conferència reivindicant l’ofici i la necessitat de no donar res per certat, de fer-nos noves preguntes i de qüestionar constantment les fonts històriques i els relats oficials per no caure en simplificacions. Una gran lliçó de pensament crític per al nostre alumnat!